La gent normal

LA GENT NORMAL

Oriol Company Martínez

"Estem reformant el Mercat de Sant Antoni, gràcies per la vostra col·laboració". Una tela groga penja de la reixa de gairebé dos metres d'alçada que segella el mercat més gran de Barcelona. Fa més de vuit anys que està tancat per remodelació integral i, mentrestant "un etern mentrestant", el Mercat del Fresc, el dels Encants i el Dominical del Llibre s'han hagut de traslladar a tres carpes provisionals als carrers del perímetre.

De ben a prop, fiten l'edifici, ara buit, que encara conserva la forma de creu grega i una majestuosa façana.

De ben a prop, observen la lenta transformació del Mercat de Sant Antoni i, en conseqüència, la metamorfosi del barri.

Emmagatzemada en el record s'hi albira la imatge d'un pare, dotze anys més jove, agafat de la mà dels seus dos fills. Amb ulls curulls d'emoció i la parsimònia d'un matí de diumenge, caminen carrer Borrell avall. Baixar al Mercat Dominical de Sant Antoni és quelcom màgic, especial, gairebé un costum familiar. Saben que a la cruïlla amb el carrer Tamarit els espera un grup de traficants de "Megacracks"; col·leccionistes farcits de cúmuls de repes i llistes interminables de tenguis i faltis que, com ells, són addictes al cromo.

Actualment, la tradició es manté viva. Des que el mercat està en obres, el càrtel de l'intercanvi s'ubica a Tamarit amb Urgell, a pocs metres de la marquesina on s'allotgen les parades de llibres i d'articles de col·leccionista. De lluny, se sent brogit de vida, flaire de cultura. Una munió de nens acompanyats de mares i pares "sobretot pares" s'agrupat en un dels quatre xamfrans per intercanviar-se els futbolistes més preuats de la temporada. És admirable com, de bon matí, la figura del pare porta una llista sota el braç i cerca i recerca per aconseguir els cromos que al seu fill li manquen.

"Enguany el més buscat és el d'Arda Turan", assenyala en Mariano, que sembla que avui té poques ganes de fer petar la xerrada. És un home que, com massa altres, aconsegueix els cromos abans que ningú i que cada diumenge va al mercat a vendre'ls a preus desorbitats a la canalla. "La gent ha arribat a pagar fins a dotze euros per un cromo", recalca. Des de l'altra banda del carrer, un nen brama desconsoladament mentre la seva mare intenta fer-li entendre que han vingut a canviar cromos i que, si convé, quan els en quedin pocs ja compraran els que els hi falten.

Mentrestant, el president de l'Associació del Mercat Dominical del Llibre, Joan Mateu, observa el panorama des de la seva parada de llibres, la més "tendra" del mercat. Així és com ell la defineix, ja que fa dotze anys que intercanvia literatura romàntica. Quan ens vam traslladar a la carpa d'Urgell, l'intercanvi de cromos es feia enganxat a la meva parada, però hi havia tanta gent que pràcticament ocupaven la calçada "recorda en Joan". Els pares estaven tan concentrats amb els cromos que s'oblidaven dels nanos i, cada dos per tres, algú havia de sortir corrent per evitar atropellaments.

Sota la marquesina, els llibres s'amunteguen damunt de la gentada. Entre el constant trafegar dels paradistes i la remor de passejants que vaguen entre parada i parada, al reproductor de l'iPhone hi ressonen els repics d'un carilló. "Vaig passejar-me pel mercat del barri, em va semblar un escenari adequat…". És una cançó dedicada a "La Gent Normal". La veu del cantant dels Manel va adquirint contundència a mesura que una dona menuda, de caminar feixuc i pell desgastada pel pas del temps s'obre pas entre l'estol de parades. Amb prou feines pot arrossegar un carro de compra atrotinat, que ensopega contra un reguitzell de cames mentre avança, lentament, entre àlbums, llibres còmics, tebeos, pel·lícules, pòsters, postals, vinils i revistes pornogràfiques. Aquí, al mercat, la lletra de la cançó cobra més sentit.

"El Mercat de Sant Antoni és el paradís de la cultura, de la imaginació, del coneixement" diu en Joan amb entusiasme. "La gent ve amb la il·lusió de trobar alguna cosa i, per a mi, fer feliç a una persona no té preu".

La dona del carro de la compra s'ha aturat davant d'una parada. Allarga el braç i fulleja La Metamorfosi, de Kafka. Com un petit insecte, el barri s'ha anat transfigurant i, amb poc temps, s'ha posat de moda. Bars amb encant i terrasses assolellades plenes de hipsters i turistes s'han apoderat del carrer Parlament. Encara queda gent de tota la vida, però cada vegada són més els veïns que han de marxar.

A la desembocadura de la ronda de Sant Antoni, hi ha l'emblemàtic restaurant "Els tres tombs", que porta el nom de la festa del barri. Assegut en una taula, l'Enric Llorach pren un cafè. No fa gaire més d'un any que viu en un petit pis de lloguer just a sobre del mercat amb la seva mare. "Estem molt preocupats perquè d'aquí poc se'ns acaba el contracte i, darrerament, hi ha una tendència a l'alça dels preus dels pisos de lloguer per culpa del turisme", explica, amoïnat. D'ençà que va iniciar la restauració del mercat, la gentrificació al barri s'ha disparat. Ara és una zona turística i revalorada; un barri que, en detriment de la gent que hi viu, ha deixat enrere la seva essència.

Emmagatzemada en el record s'hi albira la imatge d'un pare, dotze anys més jove, agafat de la mà dels seus dos fills. Fatigats per una intensa jornada d'intercanvi de cromos, enfilen Urgell amunt. Reunir-se amb la mare i la germana petita per gaudir d'un bon dinar de diumenge és el colofó d'un matí excels. En Ronaldinho ja forma part de la col·le. Poc abans d'arribar a casa, s'aturen davant del cinema Urgell, que amb tantes pel·lícules els ha vist créixer i que avui és tan sols un bocí de la memòria. La renovació de Sant Antoni s'ho ha endut tot i ja no queden ni les lletres de l'entrada principal del cine. Només resten quatre bombetes d'una cartellera que fa anys que no s'il·lumina. Només resten quatre bombetes i un petit reducte de "gent normal" que, pel mercat del barri, passeja.