Curiosos Impertinents

(Publicat 28/10/2016 al blog)

El llibre que tinc al meu costat es titula així precisament: Curiosos impertinents.

Descriu les aventures d’aquests viatgers anglesos que van visitar Espanya abans de 1855 i no dubtaven ni a manifestar la seva admiració per l’autèntic ni en realitzar la seva crítica mordaç quan l’autèntic ratllava en la barbàrie. En una època com la nostra en què el turisme ho és tot, queden cada vegada menys coses que puguin sorprendre a un turista. Difícilment es sorprendrà davant d’una d’aquestes grans botigues de roba que pot trobar també a Oxford Street, o en els Champs Elysees o en una avinguda d’Estocolm o al centre d’Hèlsinki, per no parlar dels restaurants de Fast Food.

Possiblement la seva estada a BCN la passarà menjant en un i sopant en un altre, el que significa que lamentablement no provarà el Pernil del País, ni es prendrà un café “tallat”. La Ciutat dels Cafès, La Ciutat de la Literatura, La Ciutat Turística, la Ciutat Olímpica, La Ciutat Modernista. Mai he confiat en aquests ampul·losos títols que sorgeixen, fan parlar unes quantes setmanes i aviat passen de moda substituïts per altres més ampul·losos o cridaners.

Però la ciutat també són els seus mercats, on s’embasta la vida quotidiana: per posar un exemple ¿què seria Venècia sense els seus bruts i lletjos llocs de peix... Però els venecians ho volen així, el peix pudent prop del pont de Rialto i els edificis i les façanes escrostonades, amb marques de floridura i senyals de vellesa sense maquillatge. Per això Itàlia és Itàlia i buscant això van milions de turistes a visitar-la: l’encant de la ruïna que ha sabut mantenir-se en peu.

A Catalunya en general i a Barcelona en particular, com tothom sap, som molt proclius al disseny de vegades avantguardista, el Fòrum n’és un exemple. Al meu poble a Premià de Mar, s’acaba de construir ara, una mole de supermercat futurista al costat d’una fàbrica del 1900 (actualment un col·legi)  i tot això al Casc Antic quedant el paisatge desfigurat i  trencada la identitat i ells … satisfets s’en a Cadaqués a apreciar les elegants línies del que és autèntic.

Les últimes notícies diuen que els llibreters del mercat Dominical no entren en els plans dels arquitectes. De l’exili forçós a què se’ns va condemnar fa uns anys és possible que ens portin a una altra zona allunyada, reclosa, un modern Ghetto.

Abans de ser l’últim paradista i llibreter (jo, l’últim mohicà en incorporar-me o l’últim Astèrix de les Galias), quan era estudiant sabia que qualsevol Diumenge, molt aviat, a trenc d’alba podia passejar molt tranquil·lament entre les parades silencioses i comprar un llibret per poques pessetes o euros i emportar-me’l a qualsevol terrassa i prendre un deliciós tallat com només se sap fer a Barcelona (ni a Madrid, ni a Paris,  ni enlloc es prèn aquesta varietat de café) o bé al migdia podia acostar-me al tràfec deliciós d’aquells matins dominicals en què un no sap què fer amb la seva vida. A prop del Carrer Nou de la Rambla on vivia, a prop, tenia a l’abast als pintors de la Plaça del Pi i a l’altre costat el Mercat de Sant Antoni. Eren tots dos el meu lloc d’esbarjo i el meu recer de pau.

Podien ser qualsevol cosa, tant una com l’altra. És la màgia de les coses que són populars, que són tradicionals i autèntiques, coses que com un refrany neixen de la saviesa del poble i curiosament “la claven”; així que quan m’imagino que uns pocs arquitectes volen trencar la posició circular dels paradistes perquè les carpes o el que sigui enlletgeix el Mercat restaurat, apreto les mandíbules i tanco els punys. Em sento enganyat, jo que com a paradista tardà vaig néixer com a llibreter en un hangar de carrer, amb la promesa de tornar a la llar. No em vull ni imaginar com estaran les meves companyes i companys, que porten dècades com a paradistes.

La cosa funcionava: la gent donava la volta a tot el mercat com si fos el moviment més natural, i per descomptat ho era, natural, democràtic, equitatiu … encantador. No oblidem que això eren els Encants fa un segle, Santiago Rusiñol (l’amic d’Erik Satie) el descriu en Anant pel Món, amb totes les seves lleganyes a la cara i les coses tirades per terra.

Barcelona, nomenada ciutat de la Literatura per la UNESCO: fa uns 10 anys la gent al metro portava llibres pesats de novel·les i avui porten un mòbil. D’acord, no és l’apocalipsi, d’acord, encara que en les biblioteques els llibres no es mouen dels seus prestatges perquè els joves estudien mitjançant el “Wifi i el Whatsapp”, amb tones d’informació al seu abast que el què encoratgen és precisament la desinformació perquè no hi ha millor manera d’amagar un rinoceront a la Rambla que omplir la Rambla de rinoceronts.

I mentrestant, es tornen a arraconar els llibres: posar traves als llibres, diguin-me apocalíptic, és posar traves al pensament crític. Si els llibreters no podem habitar ja a la Rambla de Barcelona, com en les primeres dècades del S.XX, en què hi havia gairebé cent llibreries; si cal cedir els locals com el de la llibreria Canuda a un altre Mango; si tota la festa del llibre es concentra en el dia 23 d’abril, no ens queda sino preguntar:

Això és diversitat? Això és autenticitat? Això és cultura?  Crec que és tot el contrari. Els paradistes del mercat som lletjos però entre tots, amb la nostra lletjor, oferim una estampa molt bonica i única a la ciutat, com també diversitat i història.

Perquè, on va a buscar un diari de la Guerra Civil el nét? On van a canviar cromos? On buscarà la primera edició el bibliòfil i el còmic descatalogat? Els atendràn al Corte Inglés? A l’Fnac? A La Central?

Els paradistes ens hem plantat i no només lluitarem perquè es compleixi la promesa que se’ns va fer abans del forçós exili. Ens hem aixecat per defensar el territori autèntic de la barcelonina i el barceloní curiosos i dels curiosos impertinents que ens visiten i no volen conformar-se amb el mateix que els ofereixen totes les ciutats en aquesta uniformització pesada.

Barcelona i l’interès de molts dels seus ciutadans no poden ser danyats per mor d’una imatge asèptica i maquillada. Barcelona seguirà sent gran o voldrà ser gran com Paris, Venècia o Londres en la mesura que permeti la supervivència d’espais, amb èxit o no, on la gent passeja pels carrers els diumenges; els mercats Georges Brassens, Les Puces de París, Portobello a Londres, Porta Portesse a Roma, són una mica més que mercats: són termòmetres de la vida quotidiana de les ciutats que els acullen, llocs únics  que els que viuen en aquestes ciutats donen vida i que presten vida als que, de passada, tracten de mesurar la temperatura vital de la ciutat que visiten.

No és una qüestió de carpes i de pluja: en l’obra faraònica dels Encants encara entra aigua per un costat i vent per tots (apuntin això dissenyadors i arquitectes pels nostres impostos pagats). Els paradistes volem tornar a l’arena, a la forma circular, la més perfecta segons Aristòtil i segons tots els grans pensadors de l’antiguitat. I de tots ells trobaran els seus llibres aquí, al Mercat Dominical de Sant Antoni. I també còmics, postals, discos, fotos…

No volem viure en un Ghetto: volem seguir sent refugi per als que vénen setmanalment i ens donen vida, i pels qui hi treguin  el cap una sola vegada, per endur-se de Barcelona alguna cosa que només pot donar-los Barcelona.

Alex.